La culpa és només nostra

Ahir mateix, el president del Grup Popular a l’eurocambra, Manfred Webervotin, demanava el vot per a Alejandro Fernández comparant el procés, “pel seu populisme”, amb el Brexit o l’assalt al Capitoli. Del petit detall que en l’assalt hi va haver cinc persones mortes i que alguns dels assaltants duien armes o bombes casolanes, res a dir. Fa uns dies, l’eurodiputat del PSOE Domènec Ruiz Devesa comparava la declaració d’independència suspesa amb… la invasió nazi de Polònia! “La Segona Guerra Mundial va començar alterant unilateralment una frontera. Ha vist el que ha passat al Capitoli, li sembla una broma atemptar contra l’ordre constitucional?”, es preguntava en una sessió a l’europarlament. “El procés és la pitjor amenaça que hi ha hagut contra Catalunya”, deia la candidata número 2 de Ciutadans, Anna Grau, també fa uns dies. Podríem anar una mica més enrere: “Amb colpistes ni es negocia ni es dialoga” o “el cop d’estat se salda amb vencedors i vençuts”, frases de jutges, sí, de jutges, en correus d’un dels seus xats. “Els que estan al davant de les seves institucions, al Parlament i al govern, s’apropen més als règims dictatorials i autoritaris que a una democràcia”, deia Soraya Sáenz de Santamaría. O “a Navarra part del govern és d’ETA. I Catalunya evidentment es troba en un projecte de ruptura que és el projecte d’ETA”, de l’exministre de l’Interior Jaime Mayor Oreja.

Una de les manifestacions per reclamar l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Foto: Wikipedia Commons

D’insults, de sortides de to, d’exabruptes, en tindria per omplir tot el diari. Però, saben què passa? Que la culpa és nostra, perquè perdem massa temps fent cas de tot aquest soroll mediàtic, aquest soroll que acompanya l’operació d’estat, l’operació de venjança perquè mai es repeteixi un èxit com el de l’1-O i, sobretot, del 3-O, quan nosaltres hauríem de fer la nostra. Hauríem d’haver pactat com s’afrontava el post-1-O, com s’afrontava la repressió, com es donava forma a una força transformadora com la que hem vist als carrers en les darreres diades. I això vol dir unitat d’acció, no pas unitat política. Però no ho hem sabut fer. Haurem d’esperar una altra oportunitat i que els que la generin la sàpiguen aprofitar.

Article publicat a la secció A la tres d’El Punt Avui.

Exiliats, sí, i tant

Ho han estat des del primer dia, d’exiliats, igual que els que són a la presó són presos polítics, però la sentència del Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les que denega definitivament l’extradició del conseller Lluís Puig tanca qualsevol debat. I més si la sumem al que havien decidit prèviament jutges belgues, escocesos i, sobretot, alemanys. La darrera sentència és una desautorització total al Tribunal Suprem, ja que deixa clar que aquest òrgan no era competent per jutjar-lo i, fins i tot, qüestiona que fos competent per al judici als presos polítics, ja que tots ells ja no eren aforats. De fet, algun no ho ha estat mai… Però, i aquí rau la clau del perquè són exiliats, la sentència deixa clar que s’ha vulnerat el dret fonamental, el del jutge natural o predeterminat per la llei. Però, a més, la sentència afirma que hi ha un “risc greu de vulneració dels drets fonamentals” de Puig si és extradit. Vaja, que havia de marxar per no ser víctima d’aquesta vulneració i, per tant, és un exiliat.

El conseller de Cultura legítim, Lluís Puig. Autor: Rubén Moreno / Generalitat de Catalunya

La sentència no diu res que no sapiguem, res que no quedi clar en llegir els informes dels fiscals o les resolucions de Lamela, Llarena o Marchena. Tot –no ens enganyem tampoc amb els impediments judicials als decrets per aturar la pandèmia– és política. Una venjança orquestrada per dinamitar el moviment independentista després de l’ensurt que va suposar l’1-O i, sobretot, la vaga general del 3-O. Tant és així, que l’Estat ha fet trampes, com diu també la mateixa sentència belga, en, per exemple, voler fer passar el presumpte delicte de malversació per corrupció, que forma part de la llista dels 32 pels quals l’euroordre s’executa automàticament.

Hi ha una cosa clara: si Puigdemont, Comín, Puig, Serret o Rovira no haguessin marxat, el seu nom també estaria en la llista de persones empresonades de manera “arbitrària” i “desproporcionada” que han de “ser posades en llibertat immediatament” segons Amnistia Internacional o el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU. I no cal perdre’s en comparacions, perquè cada cas és diferent i cada època també. No hi ha exiliats de primera i de segona, tots ho són.

Article publicat a la secció A la tres d’El Punt Avui.

Bones festes a gairebé tots

Avui celebrem la nit de Nadal, una celebració que serà diferent, més íntima, però, segurament, per les circumstàncies, més sentida que altres anys. Una celebració que obre pas a uns dies que seran, de ben segur, de reflexió per a molts. De la reflexió habitual, i no parlo només de la interiorització de la fe dels més religiosos, sinó d’aquelles coses que s’acostumen a fer en aquestes dates: revisar el que s’ha fet, bo i dolent, al llarg de l’any que acaba i, sobretot, projectar el que es vol per a l’any que comença. I en aquestes dates és habitual, sigui perquè es fa de cor, sigui perquè toca –això va a gust del consumidor, com se sol dir–, desitjar unes bones festes i un feliç any nou. I jo ho faig per a gairebé tots vostès. Però ja em deixaran que no ho faci per a tots, amb el risc de caure en generalitzacions injustes.

No ho faré per a la fiscalia, ni la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ni la del Suprem, ni la de l’Audiencia Nacional, ni la del Tribunal Constitucional; no ho faré per als jutges d’aquestes mateixes institucions –massa sovint, en els dos casos, perquè aquest any han actuat com a polítics frustrats i amb extrema ganduleria, ja que és més fàcil copiar un informe que treballar–. Tampoc els ho desitjaré al Tribunal de Cuentas, el que perdona les multes a la dona de José María Aznar; a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades o a la Comisión Nacional del Mercado de Valores… I així fins a tots els poders de l’Estat.

I m’aturo perquè segurament això és un error… A qui no s’ha de desitjar un bon Nadal ni un feliç any nou és al rei Felip VI, perquè va ser ell, el mateix que ve a Barcelona d’amagatotis perquè sap que ha fet malament la seva feina –i això que en té ben poca–, qui els va donar patent de cors amb el seu discurs del 3 d’octubre del 2017. Poc els hi calia, a uns poders de l’Estat que, en molts casos, encara no han fet la transició cap a un estat democràtic i de dret –això costa anys… i voluntat–, per envalentir-se, però el discurs els va fer saber que tot s’hi valia contra l’enemic, polític. Doncs això, bones festes a la resta.

Article publicat a la secció A la tres d’El Punt Avui.

Acabar la legislatura amb dignitat

És una obvietat dir que aquesta legislatura ha estat excepcional , però això ja no és nou en la política catalana. La repressió ha estat present en totes i cadascuna de les decisions que s’han pres al Parlament. I en les que no s’han pres, també. Els presidents proposats no ho han pogut ser; el president que va acceptar de ser-ho ha estat eliminat per la justícia espanyola, aquella que juga a fer política des de fa ja uns quants anys, quan el govern del PP va posar a les seves mans l’esdevenir d’un conflicte polític. I no només això, una pandèmia com la de la Covid-19 ha acabat de rematar-la, sobretot perquè la classe política està massa acostumada a intentar treure rèdit de tot i massa poc a la seva funció de servei públic.

El president de la Generalitat, Quim Torra, va donar la legislatura per acabada després de l’enèsima desavinença entre els socis de govern de Junts per Catalunya i ERC. Ara, un cop destituït, tot sembla indicar que les eleccions són inajornables –encara no s’ha acabat el període en què algú es pot presentar…– i sembla que seran el 14 de febrer. El que sembla que ja no té tant a veure amb la política, sinó, malauradament, amb l’evolució de la pandèmia. Arribats a aquest extrem, doncs, seria bo que els dos partits que formen el govern (ja no dic els grups parlamentaris que el sustenten perquè els uns tenen a dins ael PDeCAT i els altres, Demòcrates, i, per tant, no són ni monolítics defensant els postulats de les seves direccions…) fossin capaços d’acabar la legislatura de la manera més digna possible, encara que sigui per l’objectiu espuri de no perdre els vots que els van donar la majoria.

Episodis com els de cada departament defensant una pla de desescalada diferent –ei, en privat que és barallin el que calgui, perquè de les diferents opinions en sortirà un pla millor– o filtrant-lo abans que no estigui aprovat o la mala concepció del pla dels autònoms –el problema era posar els autònoms a competir, no pas la manca de recursos, que l’Estat ens posa en una ratera i nosaltres ens traiem els ulls en lloc de cercar la fórmula per sortir-ne– no es poden tornar a repetir. O no haurien.

Article publicat a la secció A la tres del diari El Punt Avui.

Trapero a la presó

L’Audiencia Nacional va fer pública ahir la sentència del judici contra la direcció dels Mossos per la seva participació en els anomenats fets de l’octubre del 2017, des de la pacífica protesta davant el departament d’Economia el 20 de setembre per la detenció d’una sèrie d’alts càrrecs del govern fins a l’aplicació, per part de l’executiu espanyol, del 155 el 27 d’octubre, passant, òbviament, pel referèndum de l’1-O. El tribunal absol els quatre acusats –el major Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana, l’exsecretari general d’Interior Cèsar Puig i l’exdirector general dels Mossos Pere Soler– perquè no troba proves, sí, proves, allò que val en un judici, excepte en el del Tribunal Suprem contra els seus caps polítics, de la seva “connivència” amb els líders independentistes que compleixen penes de presó per haver organitzat un referèndum.

El major Josep Lluís Trapero l’agost del 2017 en una fotografia del servei de premsa de la Generalitat.

Aquests són dies d’alegria continguda perquè una sentència diu el que tothom ja sabia, que els Mossos van fer la feina que els va ordenar la magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, això sí, com a policia més moderna, diferentment de com fan les coses la Policía Nacional i la Guàrdia Civil. Ara, aquesta és una victòria provisional. O potser no. Dependrà del que faci la fiscalia en les pròximes hores, però, sí hi presenta recurs –i per què no ho hauria de fer si n’ha presentat contra l’absolució de Tamara Carrasco , un cas que és una vergonya per al sistema policial i judicial espanyol?–, previ pas per la sala d’apel·lacions de la mateixa Audiencia Nacional, el cas acabaria al Suprem de Manuel Marchena. I la feina ja està feta, perquè la presidenta de la sala que els ha jutjat, Concepción Espejel, ha presentat un vot particular, de gairebé 500 planes, quan la sentència no en té ni 1.000, en què demana que Trapero sigui condemnat a deu anys de presó per sedició. Qui del Suprem vegi el recurs–en teoria, l’equip d’en Marchena no podria perquè està contaminat per aquesta causa– només ha de citar Trapero per escoltar-lo, i evitar així una reprovació de la Unió Europea com va passar amb el cas Atutxa , i sentenciar. I, en aquesta operació d’estat contra l’independentisme català, algú té cap dubte de quina serà la sentència?

Article publicat a la secció A la tres d’El Punt Avui.