Tot i que hi ha multitud d’exemples des que va arribar a la Casa Blanca, les imatges en què Donald Trump s’enfronta al periodista de la CNN Jim Acosta i l’insulta perquè aquest li vol repreguntar sobre les seves declaracions arran de la caravana de migrants que es dirigeix als Estats Units, han tornat a posar la relació entre els mitjans i el president nord-americà en primer pla. Trump no ha canviat; practica el populisme, si no el feixisme, en opinió d’alguns pensadors, en molts àmbits. Pel que fa als mitjans, és obvi que no només intenta que no hi hagi opinions contràries a la seva, en un país en què la llibertat de premsa és un pilar fonamental, sinó que va més enllà i intenta fer creure que els mitjans només inventen, que creen notícies falses. I això ho fa el més gran creador de notícies falses per guanyar les eleccions, qui va defensar que Barack Obama havia nascut a Àfrica , que Hillary Clinton tenia un negoci de prostíbuls i que –i per això el company de la CNN li ho preguntava–, en la caravana de migrants, hi podia haver terroristes àrabs .
Donald Trump. Fotografia: Wikipedia Commons
Però aquest atac a la premsa, amb la pèrdua de valors democràtics que representa, no és patrimoni exclusiu de Trump. Fixeu-vos divendres vinent en la compareixença de la ministra portaveu, i qui l’acompanyi, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres espanyols. Un periodista agafarà el micròfon i preguntarà i, immediatament, l’hi prendran perquè no pugui repreguntar. I això ara; amb el PP, quan hi assistia l’expresident Mariano Rajoy, es pactava quins mitjans preguntaven i quins no i, fins i tot, s’arribava a insinuar de què s’havia de preguntar. Per no parlar del famós plasma, és a dir, compareixences sense dret a preguntes. D’aquesta febre, però, tampoc se n’escapen els dirigents catalans, que, en els darrers temps, també han copiat aquesta mala manera de fer i han dut a terme compareixences sense acceptar preguntes. Compareixences a què no cal que ens convidin.
Joan Rueda 